Vos trobaré tant a faltar com a una bona diarrea

Encara hi ha algun despistat que em pregunta com em va l'Erasmus. Això m'és igual. Entenc que no tothom té temps (o ganes) de llegir-se les entrades del blog o els estats de Facebook que publique constantment. El que em rebenta és que em diguen que la vida Erasmus és genial i que sóc jo qui no sé aprofitar-la. Per ahí no passe.

Chapou, la residència on visc, és el lloc més insalubre i abandonat on mai he tingut la dissort de gitar-me. No cal que torne a parlar de la merda que em trobe al lavabo, dels mocs i els pèls de figa enganxats a les portes. No sé si he comentat que la bugaderia no la neteja ningú mai (i açò ho sé no només per la runa que hi ha acumulada, sinó perquè m'ho van dir els administratius de la residència). Fa poc m'hi vaig trobar l'aranya més gran que he vist mai. I si et cau un calcetí a terra, més et val que el tornes a rentar. No vos podeu imaginar com està allò de brut.

Tot això és, en gran part, culpa del CROUS, la institució que administra les residències públiques, i de les empreses que contracta per a fer-ne el manteniment. Com es menja que ningú haja netejat la bugaderia, per on hem de passar TOTS els residents (ningú no té rentadora pròpia) constantment? Això vol dir que l'empresa que s'encarrega de la neteja fa les coses a mitges i al CROUS li la bufa. Li la bufa molt. El nostre benestar? Ja veus. Mentre paguem el lloguer, tant se val.

Però no tot és culpa del CROUS i els malparits que contracta. Els pèls de figa a les portes dels lavabos no els posen ells. Parle de la gentola amb qui (per desgràcia) m'ha tocat viure. Els porcs que embruten les zones comunes, que deixen les seues bosses de fem al corredor, que són incapaços de fer córrer l'aigua després de cagar. I que, per si fóra poc, a més de porcs són un tall de maleducats i no coneixen el respecte ni la convivència.

Fins ara no m'havia queixat del soroll perquè considerava que tenia prou de sort. A part d'algú que parlava per telèfon al corredor ocasionalment i alguna conversa a deshora al pis de dalt, no em molestaven. Comparada amb l'escàndol que hi havia constantment a altres plantes de l'edifici, la meua planta em semblava de les més tranquil·les. Ahir, però, algú va tindre la brillant idea de fer una "festa" (o vés a saber què) en una habitació. Se'ls escoltava cridar, parlar i riure des de la meua, a l'altra banda de la planta. Quan vaig anar al lavabo vaig vore que no només hi havia gent dins de l'habitació, sinó també fora, perquè no hi cabien. Devien ser unes 20 persones en una habitació de 10 metres quadrats.

El que més ràbia em fa, potser, no és el soroll de nit (que també, perquè m'agrada dormir i despertar-me descansada) sinó la legitimitat que es pensen que tenen. Vaig posar una queixa al grup de Facebook de la residència i hi ha alguns que han tingut la barra de respondre'm coses com "és cap de setmana...", "vés a comprar-te taps per a les orelles" o, la millor de totes "si et deixen dormir 6 dies a la setmana, deixa'ls fer festes l'altre!". Increïble. No només falten al respecte, també volen tindre la raó. I damunt s'ho prenen amb orgull, amb l'arrogància de qui creu que té la veritat absoluta. Per a ells, la vida universitària no és més que la festa, l'alcohol, tindre molts amics llepa-culs que es facen fotos amb tu per a penjar-les al Facebook i donar a entendre que tens una vida social activa i destructiva, com cal que siga quan estàs d'Erasmus.

Si l'Erasmus és això, vos el podeu fotre pel cul. Quan per fi torne a ma casa, vos trobaré tant a faltar com a una bona diarrea.

Consells

He de reconéixer que este blog té una doble funció. D'una banda és una manera ràpida i fàcil d'explicar als meus tot el que em passa. D'altra, és una font d'informació que potser poden aprofitar els pobres animalets que s'estiguen plantejant vindre a Tolosa d'Erasmus.

Estic segura que d'ací uns mesos, quan isquen les convocatòries del programa Erasmus, hi haurà molts estudiants que es plantejaran vindre a Tolosa. Sobretot els de Barcelona: xe, si està ahí al costat. I m'han dit que és barat i no fa fred. No ho feu, per l'amor d'un porc. Feu-me cas. Si sou futurs Erasmus i encara esteu a temps, busqueu qualsevol altra destinació. Lyon, Romania, el Congo, és igual. No cometeu el mateix error que jo. 

Tolosa és una ciutat molt bonica, és veritat. La gent, en general, és amable, el transport públic és relativament barat i la vida no és gaire més cara que a Barcelona. I fins ací els punts positius. La resta ja vos la podeu imaginar si heu llegit alguna altra entrada. L'organització a la Universitat Le Mirail és un CAOS. Ningú sap res, ningú vol saber res. Els únics que t'ajuden són els de l'EIMA (Erasmus International Mirail Association), estudiants voluntaris que fan el que poden per tu. Però clar, són estudiants i són voluntaris. No poden buscar-te els horaris, ni signar-te papers, ni fer-te classes. I els que ho haurien de fer (administratius, coordinadors i professors), la gran majoria no en tenen ganes. Perquè vos feu a la idea, per a confeccionar-te els horaris has d'anar classe per classe (això és, si la classe existeix, perquè sovint arribes i no hi ha ningú, misteris de la vida) i demanar al profe si t'hi vol acceptar. A mi ja m'ha passat més d'una vegada que no, i et diuen que busques els horaris de dilluns i divendres i de bon matí, que són els grups que estan buits (evidentment, perquè els francesos no els trien). Però clar, fer 4 classes simultàniament un dilluns de matí és complicat, així que et toca renunciar a assignatures i buscar-te'n de noves, i tornar a demanar permís, i tornar a parlar amb la coordinadora de la teua universitat d'origen per si et vol convalidar. I així arriba el 4 d'octubre i només has fet DOS CLASSES. I mentrestant, els teus companys de Barcelona que estan d'Erasmus a Itàlia, Romania o altres ciutats de França, t'expliquen que estan tan bé i més. I tu no pots fer més que maleir el moment que vas pensar "Tolosa està propet".

Supose que no em fareu cas. Qui fa cas a una boja que escriu un blog cap a potencials Erasmus per a desanimar-los? Creiem allò que volem creure. I ningú no voldrà creure's açò. Així que, si no preteneu escoltar-me (o si heu descobert açò després de signar el conveni i ja no esteu a temps), seguiu llegint.

Habitatge: no sigueu tan innocents com jo. No espereu que el CROUS vos assigne una plaça en una residència. Ho faran tard, a mitjans de juliol, quan ja no tingueu on triar i vos hagueu de contentar amb l'habitació més miserable de la residència més miserable. I això si ho fan, perquè correu el risc de quedar-vos sense plaça. El millor és que, només tingueu clar que vos han acceptat a Tolosa, reserveu una plaça en la residència que vos vinga millor. Pagareu el mateix que si vos l'assignen ells i el resultat serà més bo. 

De les residències no en sé gaire. Només vos puc dir que eviteu Chapou a tota costa. La part renovada no està malament (habitacions noves, cuina, lavabo, preu assequible), però la part vella és miserable. Lavabos compartits, dutxes compartides, cap mena de cuina, ni individual ni compartida, paneroles en moltes habitacions... Recorde una conversa amb ma mare:

-Mama, açò és com la mili.

-¿Perdona? En la mili comían.

Sí, pagues poquet, però t'acaba eixint car. Et gastes més diners menjant fora i comprant-te plats preparats que si tingueres un fogueret com en qualsevol lloc del món. A més, no queda a prop de gairebé res. Si estudies al centre, tens mitja hora a peu (o mitja vida en autobús). Si vas a Le Mirail, els dies bons tardes tres quarts d'hora. Els dies que plou, que hi ha embusos, ja pots alçar-te a les 6 del matí que arribaràs tard a classe.

De la resta, només m'han dit que el barri on està la residència Les Humanités (al costat de la universitat Le Mirail) no és gaire recomanable. I m'han parlat bé de la residència Arsenal, però no puc confirmar res. La zona Esquirol de nit fa molta por. Això sí, trieu una residència del CROUS quan encara queden places, perquè les residències privades són carííííssimes. 

Porteu roba de tota mena, la temperatura canvia molt de la nit al dia. A principis d'octubre, he vist la mínima a 9 graus (de dia) i la màxima a 27. El Frenadol ha de ser un must have a la vostra maleta.

Si encara esteu disposats a seguir les meues passes, benvinguts. Amb un poc de sort, quan llegiu açò jo ja hauré tornat a Barcelona, amb la meua xaranga, la meua colla, el meu xic i el seu gos, la meua amiga boja addicta a la gespa, el meu barri de Gràcia, el meu metro de 879454126 línies que em porta a tot arreu, el meu Mediterrani a prop, el meu putxero dels dies freds... Ais. Nostàlgia.

Horaris constitucionals

Abans de començar tot este merder de l'Erasmus jo estudiava a la UAB. No era una universitat perfecta, ja ho sé. I sé que diuen que quan enyores un lloc te l'imagines molt més idíl·lic que no és en realitat. Però analitzant objectivament tot el qeu m'ha passat els últims dies, puc dir que la UAB (o, si més no, la FTI) està mil vegades millor organitzada que la Universitat de Tolosa II (Le Mirail).

Començant per l'arquitectura, l'altre dia ens van explicar que el campus on estem el van dissenyar per a Algèria, on no fa tant de vent ni fred com a Tolosa. Per això quan anem d'una classe a l'altra hem de passar per corredors a l'aire lliure que em fan presagiar bona cosa de refredats quan arribe l'hivern.

Pel que fa a l'administració, no tinc manera de descriure com enyore la meua facultat: xicoteta, acollidora, ORGANITZADA. A la FTI, els despatxos s'agrupen en una banda de l'edifici i, les classes, a l'altra. Els professors tenen un despatx assignat i unes hores de tutoria. Ja ho sé, no tots les respecten, però la majoria accedeixen a concertar una cita amb tu per e-mail o per telèfon. Ací m'han contestat ben pocs professors els correus, i trobar-los als despatxos és difícil (si tenen horari de tutoria, ho dissimulen molt bé).

Després està el tema de la “mudança” dels departaments. Si canvies un departament de lloc, collons, informa'n tothom. Perquè estic farta que quan pregunte pel departament d'anglés m'envien al maleït edifici 13 quan allò està farcit de cartells que diuen “EL DEPARTAMENT D'ANGLÉS S'HA CANVIAT A L'EDIFICI 31”.

Ací la màxima és: tothom té feina però ningú treballa. No m'estranya que no tinguen atur. Perquè vos feu a la idea, vam veure una “paradeta” de gent del SUAPS (el que seria el SAF a la UAB, una mena de gimnàs per a estudiants) que se suposava que informava els interessats. Hi havia potser unes 20 persones assegudes en aquelles taules plenes de pamflets i flyers, i la majoria no tenien a ningú que els consultara. No estaven precisament desbordats de feina. Clara els va preguntar com podia inscriure's. Sabeu què li van dir? “Mira-ho a internet”.

Va ser un d'aquells moments que ens vam quedar tan gelades que no sabíem què respondre. Si haguérem tingut capacitat de reaccionar, li hauríem pogut preguntar “i aleshores què se suposa que fas tu ací? Per què munteu una paradeta d'informació si tota la informació que ens podeu donar és que ho mirem en internet?”. Doncs com el SUAPS, a tot arreu. T'envien d'un lloc a un altre i ningú no vol assumir cap responsabilitat.

Després, i tant, tenim les frustrants converses amb la senyoreta de la recepció, que se suposa que és l'encarregada de guiar-nos quan anem perduts.

-Bon dia. Perdone, on són les classes de japonés?

-On diguen els horaris.

-Diuen que a l'edifici 13, però...

-Doncs al 13.

-Però és que ja hi he anat i no hi havia ningú.

-Doncs no hi puc fer res. És el que diguen els horaris.

El tema de japonés el vam resoldre de la següent manera: vam vore passar uns catalans, els vam preguntar si ens podien ajudar, ells ens van portar a classe de Català. La profe (catalana) ens va dir com arribar als departaments de llengües. Resulta que havíem de passar per un corredor que no havíem creuat mai perquè, segons els cartells, estaven PROHIBITS AL PÚBLIC. Allà vam trobar de miracle el departament de japonés (preguntant porta per porta, i en algunes portes vos jure que feien com si no ens hagueren vist i no ens responien), on ens van donar uns horaris bons, que NO eren els mateixos que hi havia a la paret. I la pregunta és, si modifiqueu els horaris, per què collons no pengeu els bons a la paret?

He arribat a la conclusió que els horaris ací deuen ser com la Constitució espanyola, que no es poden canviar encara que estiguen desfasats...

Jo no compre pa

Ser estudiant Erasmus pot ser divertit. Pot ser-ho, clar, si et resulta divertit que t'ignoren, fer cues tan llargues com inútils, haver de perseguir professors, coordinadors, responsables i irresponsables de cada departament de la universitat, no tenir dret a res més que a eixir de festa... O també pot ser divertit si tot això t'és igual perquè els teus únics objectius són emborratxar-te i anar de llit en llit, clar. Això, per sort o per desgràcia, no és el meu cas. Jo he vingut ací a estudiar i m'ho posen molt difícil. Trobar els horaris és tota una aventura i que coincidisquen amb els horaris reals és una utopia. És freqüent que canvien les classes de lloc o d'hora sense avisar ningú. I, per si fóra poc, els Erasmus no tenim dret a mirar els horaris ni a matricular-nos per internet. Mescla tot això i ja tens que a data de vint-i-cinc de setembre encara no he començat les classes perquè no sé quan, ni on, ni amb qui. I si vas a una oficina t'envien a una altra, i d'aquesta a una altra, i al final a la primera, fins que algú t'explica que estan fent la mudança d'un edifici a un altre i ni tan sols ells saben on són les classes. Però tot això, clar, t'ho diuen a tota velocitat mentre tu et quedes amb cara de “jo no compre pa”.

Després, clar, necessites que el teu coordinador a la universitat d'acollida et signe papers que has d'enviar JA a la d'origen. Però, oh! No tens coordinador. I què fas? Li envies un correu a una professora “per si vol ser-ho ella”. Però et pot dir que no, eh? I si em diu que no, no tinc coordinador? I si no tinc coordinador, com certifique que he estat d'Erasmus? Jo no compre pa.

I, si penses que la teua universitat (on estàs matriculat i on pagues religiosament les taxes abusives que t'imposen) farà alguna cosa per ajudar-te, estàs molt equivocat. Clar, és evident: tu ja tens vint anys, estàs a la universitat, has de ser madur i resoldre les coses tu sol. I si el coordinador no et respon si li sembla bé convalidar-te una assignatura, doncs et busques la vida. I si els horaris d'una assignatura no apareixen enlloc, t'apanyes. Mou-te, que ho has de resoldre tot tu. Però si són coses que no depenen de tu, sinó dels coordinadors, i ells no et contesten... Jo no compre pa.

La residència no té ni un míser servei de cafeteria per a poder sopar, i les habitacions velles no tenen cuina. A prop només hi ha una pizzeria que fa mala pinta i un restaurant japonés massa car per a estudiants amb pressupost mínim. Ah, per descomptat, està totalment prohibit tindre aparells electrodomèstics a l'habitació. I com menges? Ah, jo no compre pa.

I així estem, amb el “jo no compre pa” a la boca tot el dia. Però no se suposava que açò era una experiència divertida i enriquidora? Je ne comprends pas.

Ma Cité U: Chapou

La Cité U (cité universitaire) on viuré es diu Chapou i està a un barri proper al centre de Tolosa. Una cité universitaire és una mena de residència universitària relativament barata... i cutre.

La meua, en concret, fa prou de llastimeta. Té dos parts, la renovada i la "tradicional". "Tradicional" és un eufemisme per a no dir "abandonada". Les habitacions són de 10 metres quadrats, amb mobles vells, desgastats, un poc trencats; pintura escostronada, parets brutes... El pas del temps (i de la gent) n'és un element més. Al tros de paret que hi ha damunt de l'escriptori veus fòrmules físiques i versos chonis en un espai de menys d'un metre quadrat. Hi ha una pica a l'habitació i li fa falta una bona mà de neteja.

Els lavabos i les dutxes són comunitàries. N'hi ha 4 de cada per planta. Els he vist i semblen nets, a tots quatre vàters hi havia paper i no hi havia ningú, però s'ha de dir que visitar-los un diumenge dos de setembre no és la millor manera de fer-se a la idea de com serà allò durant el curs. Déu sap si hauré de ficar-me katiuskes per a entrar a la dutxa...

La cuina? No n'hi ha. No, no n'hi a a l'habitació i no n'hi ha a cap planta del meu edifici. L'habitació és barata, sí, però es veu que això et lleva el dret a menjar. Per sort, ens deixen cuinar a les cuines col·lectives dels edificis que sí que en tenen... Però no sé com quedarà la cosa. Potser paga la pena menjar a la brasserie que segurament té menús barats.

La resta de Chapou no està malament. A l'administració m'han atés molt bé i ràpidament (tot i ser diumenge), l'ambient sembla distés i els edificis estan envoltats d'arbres i vegetació diversa (i gats).

El transport públic més proper que hi ha és el bus, que no et porta directament a la meua universitat (UTM - Toulouse II Le Mirail). El metro i la bici (hi ha una mena de Bicing, no en recorde el nom) no sé per on paren encara.

En fi, serà cosa d'adaptar-se. Al cap i a la fi, en alguna cosa s'havia d'assemblar açò meu a un Erasmus...

Presentació de l'Erasmus

El meu Erasmus no és molt corrent. Potser els Erasmus s'assemblen a les persones, com diuen que passa amb els gossos.

No me'n vaig lluny: no tinc aquella necessitat de sentir-me lluny de casa. Ja la tinc cada dia, estiga on estiga. Són coses de tindre la vida ací i allà. No me'n vaig en avió. No és que no m'agrade, però en el meu cas és car i innecessari. Me'n vaig en tren i, per estrany que semble, faig mig viatge en rodalies.

La millor manera que he trobat d'anar a Tolosa de Llenguadoc és en tren. Agafaré un rodalies cap a la Tor de Querol (Latour de Carol en francés) de la línia R3. Es pot agafar a Barcelona mateix (a Plaça Catalunya entre d'altres), o també més cap al nord. Si no m'equivoque el preu ronda els 10€, però ix més barat amb l'abonament de 10 viatges. A la Tor de Querol agafe un TER de la línia 22, que és una mena de rodalies francés, amb destinació Toulouse-Matabiau. La tarifa normal d'eixe tren són uns 25 euros, però amb el Pack Liberté se't queda en 12'60. El viatge en total no dura més de cinc hores (això sí, li has de sumar l'estona que t'esperes a la Tor de Querol entre un tren i l'altre). Cinc hores que, per sort, passes mirant alguna cosa més que núvols i l'ala de l'avió (que sempre em toca al costat de la finestreta quan vole) per una finestreta minúscula. Deu ser un viatge bonic, en tren, cap al nord...

No me'n vaig sola, tampoc. Com que és tan prop, el primer viatge (el de la mudança, la terrible mudança) m'hi acompanyaran els meus pares i ma germana, i el segon (sí, en faré dos, heus ací una altra peculiaritat del meu Erasmus) el meu xic. No tinc tampoc la necessitat d'espavilar-me per mi mateixa. Això ja ho vaig haver de fer una vegada, i dues, i tres, i cada dia des que visc a 400 km dels meus pares. Ara preferisc compartir els moments que són importants per a mi amb la gent que m'estime. Ja tindré temps de fer trucades internacionals i redactar correus electrònics plens de desesperació més endavant.

A partir de mitjans de setembre, això sí, em quedaré sola a Tolosa. Aleshores començarà de veritat l'aventura Erasmus.