Jo no compre pa

Ser estudiant Erasmus pot ser divertit. Pot ser-ho, clar, si et resulta divertit que t'ignoren, fer cues tan llargues com inútils, haver de perseguir professors, coordinadors, responsables i irresponsables de cada departament de la universitat, no tenir dret a res més que a eixir de festa... O també pot ser divertit si tot això t'és igual perquè els teus únics objectius són emborratxar-te i anar de llit en llit, clar. Això, per sort o per desgràcia, no és el meu cas. Jo he vingut ací a estudiar i m'ho posen molt difícil. Trobar els horaris és tota una aventura i que coincidisquen amb els horaris reals és una utopia. És freqüent que canvien les classes de lloc o d'hora sense avisar ningú. I, per si fóra poc, els Erasmus no tenim dret a mirar els horaris ni a matricular-nos per internet. Mescla tot això i ja tens que a data de vint-i-cinc de setembre encara no he començat les classes perquè no sé quan, ni on, ni amb qui. I si vas a una oficina t'envien a una altra, i d'aquesta a una altra, i al final a la primera, fins que algú t'explica que estan fent la mudança d'un edifici a un altre i ni tan sols ells saben on són les classes. Però tot això, clar, t'ho diuen a tota velocitat mentre tu et quedes amb cara de “jo no compre pa”.

Després, clar, necessites que el teu coordinador a la universitat d'acollida et signe papers que has d'enviar JA a la d'origen. Però, oh! No tens coordinador. I què fas? Li envies un correu a una professora “per si vol ser-ho ella”. Però et pot dir que no, eh? I si em diu que no, no tinc coordinador? I si no tinc coordinador, com certifique que he estat d'Erasmus? Jo no compre pa.

I, si penses que la teua universitat (on estàs matriculat i on pagues religiosament les taxes abusives que t'imposen) farà alguna cosa per ajudar-te, estàs molt equivocat. Clar, és evident: tu ja tens vint anys, estàs a la universitat, has de ser madur i resoldre les coses tu sol. I si el coordinador no et respon si li sembla bé convalidar-te una assignatura, doncs et busques la vida. I si els horaris d'una assignatura no apareixen enlloc, t'apanyes. Mou-te, que ho has de resoldre tot tu. Però si són coses que no depenen de tu, sinó dels coordinadors, i ells no et contesten... Jo no compre pa.

La residència no té ni un míser servei de cafeteria per a poder sopar, i les habitacions velles no tenen cuina. A prop només hi ha una pizzeria que fa mala pinta i un restaurant japonés massa car per a estudiants amb pressupost mínim. Ah, per descomptat, està totalment prohibit tindre aparells electrodomèstics a l'habitació. I com menges? Ah, jo no compre pa.

I així estem, amb el “jo no compre pa” a la boca tot el dia. Però no se suposava que açò era una experiència divertida i enriquidora? Je ne comprends pas.