Horaris constitucionals

Abans de començar tot este merder de l'Erasmus jo estudiava a la UAB. No era una universitat perfecta, ja ho sé. I sé que diuen que quan enyores un lloc te l'imagines molt més idíl·lic que no és en realitat. Però analitzant objectivament tot el qeu m'ha passat els últims dies, puc dir que la UAB (o, si més no, la FTI) està mil vegades millor organitzada que la Universitat de Tolosa II (Le Mirail).

Començant per l'arquitectura, l'altre dia ens van explicar que el campus on estem el van dissenyar per a Algèria, on no fa tant de vent ni fred com a Tolosa. Per això quan anem d'una classe a l'altra hem de passar per corredors a l'aire lliure que em fan presagiar bona cosa de refredats quan arribe l'hivern.

Pel que fa a l'administració, no tinc manera de descriure com enyore la meua facultat: xicoteta, acollidora, ORGANITZADA. A la FTI, els despatxos s'agrupen en una banda de l'edifici i, les classes, a l'altra. Els professors tenen un despatx assignat i unes hores de tutoria. Ja ho sé, no tots les respecten, però la majoria accedeixen a concertar una cita amb tu per e-mail o per telèfon. Ací m'han contestat ben pocs professors els correus, i trobar-los als despatxos és difícil (si tenen horari de tutoria, ho dissimulen molt bé).

Després està el tema de la “mudança” dels departaments. Si canvies un departament de lloc, collons, informa'n tothom. Perquè estic farta que quan pregunte pel departament d'anglés m'envien al maleït edifici 13 quan allò està farcit de cartells que diuen “EL DEPARTAMENT D'ANGLÉS S'HA CANVIAT A L'EDIFICI 31”.

Ací la màxima és: tothom té feina però ningú treballa. No m'estranya que no tinguen atur. Perquè vos feu a la idea, vam veure una “paradeta” de gent del SUAPS (el que seria el SAF a la UAB, una mena de gimnàs per a estudiants) que se suposava que informava els interessats. Hi havia potser unes 20 persones assegudes en aquelles taules plenes de pamflets i flyers, i la majoria no tenien a ningú que els consultara. No estaven precisament desbordats de feina. Clara els va preguntar com podia inscriure's. Sabeu què li van dir? “Mira-ho a internet”.

Va ser un d'aquells moments que ens vam quedar tan gelades que no sabíem què respondre. Si haguérem tingut capacitat de reaccionar, li hauríem pogut preguntar “i aleshores què se suposa que fas tu ací? Per què munteu una paradeta d'informació si tota la informació que ens podeu donar és que ho mirem en internet?”. Doncs com el SUAPS, a tot arreu. T'envien d'un lloc a un altre i ningú no vol assumir cap responsabilitat.

Després, i tant, tenim les frustrants converses amb la senyoreta de la recepció, que se suposa que és l'encarregada de guiar-nos quan anem perduts.

-Bon dia. Perdone, on són les classes de japonés?

-On diguen els horaris.

-Diuen que a l'edifici 13, però...

-Doncs al 13.

-Però és que ja hi he anat i no hi havia ningú.

-Doncs no hi puc fer res. És el que diguen els horaris.

El tema de japonés el vam resoldre de la següent manera: vam vore passar uns catalans, els vam preguntar si ens podien ajudar, ells ens van portar a classe de Català. La profe (catalana) ens va dir com arribar als departaments de llengües. Resulta que havíem de passar per un corredor que no havíem creuat mai perquè, segons els cartells, estaven PROHIBITS AL PÚBLIC. Allà vam trobar de miracle el departament de japonés (preguntant porta per porta, i en algunes portes vos jure que feien com si no ens hagueren vist i no ens responien), on ens van donar uns horaris bons, que NO eren els mateixos que hi havia a la paret. I la pregunta és, si modifiqueu els horaris, per què collons no pengeu els bons a la paret?

He arribat a la conclusió que els horaris ací deuen ser com la Constitució espanyola, que no es poden canviar encara que estiguen desfasats...

Jo no compre pa

Ser estudiant Erasmus pot ser divertit. Pot ser-ho, clar, si et resulta divertit que t'ignoren, fer cues tan llargues com inútils, haver de perseguir professors, coordinadors, responsables i irresponsables de cada departament de la universitat, no tenir dret a res més que a eixir de festa... O també pot ser divertit si tot això t'és igual perquè els teus únics objectius són emborratxar-te i anar de llit en llit, clar. Això, per sort o per desgràcia, no és el meu cas. Jo he vingut ací a estudiar i m'ho posen molt difícil. Trobar els horaris és tota una aventura i que coincidisquen amb els horaris reals és una utopia. És freqüent que canvien les classes de lloc o d'hora sense avisar ningú. I, per si fóra poc, els Erasmus no tenim dret a mirar els horaris ni a matricular-nos per internet. Mescla tot això i ja tens que a data de vint-i-cinc de setembre encara no he començat les classes perquè no sé quan, ni on, ni amb qui. I si vas a una oficina t'envien a una altra, i d'aquesta a una altra, i al final a la primera, fins que algú t'explica que estan fent la mudança d'un edifici a un altre i ni tan sols ells saben on són les classes. Però tot això, clar, t'ho diuen a tota velocitat mentre tu et quedes amb cara de “jo no compre pa”.

Després, clar, necessites que el teu coordinador a la universitat d'acollida et signe papers que has d'enviar JA a la d'origen. Però, oh! No tens coordinador. I què fas? Li envies un correu a una professora “per si vol ser-ho ella”. Però et pot dir que no, eh? I si em diu que no, no tinc coordinador? I si no tinc coordinador, com certifique que he estat d'Erasmus? Jo no compre pa.

I, si penses que la teua universitat (on estàs matriculat i on pagues religiosament les taxes abusives que t'imposen) farà alguna cosa per ajudar-te, estàs molt equivocat. Clar, és evident: tu ja tens vint anys, estàs a la universitat, has de ser madur i resoldre les coses tu sol. I si el coordinador no et respon si li sembla bé convalidar-te una assignatura, doncs et busques la vida. I si els horaris d'una assignatura no apareixen enlloc, t'apanyes. Mou-te, que ho has de resoldre tot tu. Però si són coses que no depenen de tu, sinó dels coordinadors, i ells no et contesten... Jo no compre pa.

La residència no té ni un míser servei de cafeteria per a poder sopar, i les habitacions velles no tenen cuina. A prop només hi ha una pizzeria que fa mala pinta i un restaurant japonés massa car per a estudiants amb pressupost mínim. Ah, per descomptat, està totalment prohibit tindre aparells electrodomèstics a l'habitació. I com menges? Ah, jo no compre pa.

I així estem, amb el “jo no compre pa” a la boca tot el dia. Però no se suposava que açò era una experiència divertida i enriquidora? Je ne comprends pas.

Ma Cité U: Chapou

La Cité U (cité universitaire) on viuré es diu Chapou i està a un barri proper al centre de Tolosa. Una cité universitaire és una mena de residència universitària relativament barata... i cutre.

La meua, en concret, fa prou de llastimeta. Té dos parts, la renovada i la "tradicional". "Tradicional" és un eufemisme per a no dir "abandonada". Les habitacions són de 10 metres quadrats, amb mobles vells, desgastats, un poc trencats; pintura escostronada, parets brutes... El pas del temps (i de la gent) n'és un element més. Al tros de paret que hi ha damunt de l'escriptori veus fòrmules físiques i versos chonis en un espai de menys d'un metre quadrat. Hi ha una pica a l'habitació i li fa falta una bona mà de neteja.

Els lavabos i les dutxes són comunitàries. N'hi ha 4 de cada per planta. Els he vist i semblen nets, a tots quatre vàters hi havia paper i no hi havia ningú, però s'ha de dir que visitar-los un diumenge dos de setembre no és la millor manera de fer-se a la idea de com serà allò durant el curs. Déu sap si hauré de ficar-me katiuskes per a entrar a la dutxa...

La cuina? No n'hi ha. No, no n'hi a a l'habitació i no n'hi ha a cap planta del meu edifici. L'habitació és barata, sí, però es veu que això et lleva el dret a menjar. Per sort, ens deixen cuinar a les cuines col·lectives dels edificis que sí que en tenen... Però no sé com quedarà la cosa. Potser paga la pena menjar a la brasserie que segurament té menús barats.

La resta de Chapou no està malament. A l'administració m'han atés molt bé i ràpidament (tot i ser diumenge), l'ambient sembla distés i els edificis estan envoltats d'arbres i vegetació diversa (i gats).

El transport públic més proper que hi ha és el bus, que no et porta directament a la meua universitat (UTM - Toulouse II Le Mirail). El metro i la bici (hi ha una mena de Bicing, no en recorde el nom) no sé per on paren encara.

En fi, serà cosa d'adaptar-se. Al cap i a la fi, en alguna cosa s'havia d'assemblar açò meu a un Erasmus...